Pernoctar amb el dogma

Gerard Quintana parla als seus fills en català i ells el responen en castellà. Amb la seva mare i parella del cantant els nens parlen en castellà. S’acaba el programa i les xarxes socials descobreixen que només un parell d’escenes familiars han servit perquè alguns titllin Quintana d’hipòcrita i de trair la pàtria de portes en dins.

Sí, Gerard Quintana és independentista i els seus fills fans servir el castellà a casa. Pels qui no trobem la contradicció i la falta imperdonable en una persona que creu en la independència política d’un col·lectiu mentre accepta que els seus familiars li parlin en una determinada llengua només ens queda o bé riure o bé lamentar-nos de la manca de criteri propi i lliure que impera en certes manades.

Si algú es moria de ganes de criticar Quintana podria haver-lo considerat exhibicionista o un vividor, haver opinat que decora casa seva amb mal gust o que té uns hàbits de son estranys, o en definitiva haver fet qualsevol us racional de la llibertat d’expressió. No val, però, dir-li incoherent sense motiu: els Sopa de Cabra publicaven l’any 1993 Mundo Infierno, un disc en castellà que va suposar que en alguns concerts la banda fos agredida. El més preocupant és pensar que els qui ara el critiquen per com li parlen a casa seva potser ja no són els qui li tiraven pedres fa vint anys, sinó una nova generació que arrossega l’error. I quanta raó té el cantant quan escriu a El Periódico que “vivim un joc d’identitats enfrontades”, en el que ara l’altre extrem recarregarà munició contra la immersió lingüística, les cures intensives per una llengua reprimida durant 40 anys de dictadura.

Quintana volia obrir les portes de la seva llar eivissenca a Albert Om, veure’l afaitant-se al seu lavabo i fer un banyet junts, però ha acabat sent amfitrió del dogma. Deia a la platja, tot ensenyant unes xixes impròpies d’un roquer, que “ser 100 per 100 coherent és ser un fanàtic”, però a l’altre costat de la pantalla hi havia uns quants que no es plantegen la coherència...

Ahab

Tempesta d’estiu a Barcelona dissabte a la tarda. I com estem vivint un estiu estrany, una de forta. La pluja queia en diagonal i el vent xisclava, els carrers duien dos pams d’aigua sota un cel amenaçador. Portava dies decidit a escriure sobre Moby Dick, el llibre que més he tardat a llegir sense que em decebés, i allà estava l’ànima encesa del capità Ahab descarregant la seva obsessió pel catxalot damunt els pisos de l’Eixample. Ahab partit per l’Equador, recolzant en un pal d’ivori les restes d’una cama esguerrada; Ahab reclòs a la seva cabina entre cartes marítimes i quaderns de bitàcola. Una ànima condemnada pels déus i que n’és conscient, tant que arriba als seu moments de major lucidesa quan més present se li fa el gran leviatan. Ara el Pequod, amb la tripulació fidel als deliris del seu capità, ensenyava la popa per la Rambla Catalunya tot virant a estribord per agafar Rosselló en contra direcció. En veure la meva nau i sense donar-se temps per arriar un bot i venir-me a saludar, la veu de ferro d’Ahab em va arribar entre la tempesta: “heu vist la balena blanca?”.

De captures

Dos homes i les seves preses

Dos homes amb un compte pendent matinen. Agafen l’autopista en busca del que un dia se’ls hi va negar al Ripollès i arriben a un poble de muntanya. Aparquen vora el riu i preparen el material. Com a tràmit final, l’última trucada al 012.

En penjar se separen sense més dilacions. Primer no gaire, a uns quants metres l’un de l’altre, després es perden de vista i més tard es retroben.

Ara el fil talla l’aire amb un cop sec de canya, el carret roda i la cullereta ja gira entre el corrent. Una fuetada, el fil es tensa canviant de direcció, s’haurà enrocat l’ham? Però el carret segueix rodant fins que la truita surt a la superfície arquejant la canya i cuetejant amb les últimes forces de vida que li queden.

Diversos homes i una presa

A la sauna masculina d’un gimnàs, cinc homes suen. Tots cinc seuen al segon nivell dels bancs de fusta, tres mirant de cara a la porta i els altres dos un a cada lateral. Dos dels que estan centrats es coneixen. Són dos sud-americans: un de tronc molt ample que li explica un episodi recent de la seva vida a l’altre, molt més esquifit.

Amb un to baix, que sembla burlesc però que en veritat és elegant, el corpulent explica com va conèixer una noia el dissabte anterior en un local. Un dels altres inquilins de la sauna, mentrestant, escolta la conversa convençut que la resta també ho fa i que l’orador de la història ho sap.

Es trobava a la barra mirant-la quan finalment li va demanar el seu nom. La noia li va dir, i el corpulent pronuncia el nom a l’esquifit, atent mentre transpira. Després d’aquesta primera fita, li va dir que feia molt de temps que no anava a aquell local però que havent-la vist havia valgut la pena tornar-hi. La història arriba al seu clímax mentre a dins la sauna els cervells es comencen a estovar.

Tots excepte el de l’orador, que no perd el fil. Ell li va arrencar un ball, ella va quedar impressionada i es van acabar besant. És en aquest punt quan abaixa encara més el seu to i priva els deshidratats que l’envolten d’un final prometedor. Tot un cavaller que no vol escampar la seva proesa. Immediatament la resta reacciona i, com quan es supera el moment més confús d’una nit alcoholitzada, abandonen el vapor i les fustes escalfades per tornar a la realitat.

Moltes preses d’uns pocs homes

La Via Laietana és un riu de gent acolorit per les pancartes. El sol, alt entre els edificis, escalfa en accés un ambient que sembla festiu però que és la catarsi d’una indignació col·lectiva.

Els Estats han rescatat els especuladors amb un 27% del seu PIB. La gent n’ha tret un abaratiment dels acomiadaments per arribar als 5 milions d’aturats i l’escanyament dels sectors públics.

Jean-Claude Trichet, profeta d’aquesta Església inqüestionable i asfixiant que és el Ban Europeu, diu que si s’han de tornar a rescatar bancs la gent no ho acceptarà. Perquè s’ha acceptat fins ara i perquè hauria de canviar per voluntat dels qui estan perpetuant la desigualtat? Monsieur Trichet, que vol fer veure que mai no ha trencat un plat?

Te quiero mucho, como la trucha al trucho.

Jugar-s'ho a les xapes

L’alcalde que vol ser alcaldable arriba tard al Centre Sant Pere Apòstol de Ciutat Vella. L’esperen dos fotògrafs i un parell d’estudiants de periodisme. Entra i saluda als qui es troba com si ja els conegués d’abans, una vella poció de la proximitat. Aplaudiments. Un company de la Regidoria de Ciutat Vella conclou la introducció dient que quan mira a l’alcalde li veu Barcelona als ulls. Ara l’home de les primàries ja és al faristol amb la imatge de la campanya darrera seu. Li han escrit el nom en tipografia grafiti i el cognom en pal sec; tot i que no sembli cívic, ens recorda que és un alcalde de carrer. En algunes solapes militants es veuen xapes amb el mateix eslògan. Comença a parlar i s’agafa al faristol, s’hi repenja, li dóna cops de puny. Diuen que els seus cabells despentinats representen bé l’energia del seu progressisme. També recorden a les magdalenes del Lopes de Plats Bruts. Li costa arrencar aplaudiments, només la vehemència d’un excitat incondicional recorda a la resta de presents que l’última frase s’havia d’aplaudir. Mentrestant el seu cap de premsa tecleja a una tarima al principi de la sala. És un home prim i jove amb aparença d’empollón, sembla ràpid i eficient. L’alcalde que vol ser alcaldable acaba el seu discurs, l’ovacionen i s’obre un torn de preguntes. Una dona de la tercera fila li diu a l’alcalde que els carrers de la zona del Raval on viu estan fets una merda i que s’hi troba cada dia rates de dos pams, que a la Regidoria ja la coneixen: aquell que té assegut al davant li dona llargues i el de més a l’esquerra no li contesta les cartes. L’alcalde abaixa al cap com un nen que està sent renyat. La senyora li diu que el seu barri no ha canviat i ell mou tímidament el cap en senyal de desacord, creu que el càstig és excessiu però sap que se l’ha d’empassar. Ara un home que es declara simpatitzant es posa nerviós perquè el reducte de hooligans el fa callar quan pregunta pel Fòrum. Per sort ja hi ha nous torns i és el moment de rebre un massatge de la militància. A l’hora de respondre li diu a la senyora de les bufetades que Barcelona no ha donat l’esquena a les zones degradades com altres ciutats. De les rates no en diu res.

L’ ex-alcaldessa de Mollet que vol ser alcaldable per Barcelona arriba tard a la seu de l’Agrupació del PSC de Sant Martí. L’esperen moltes càmeres i un parell d’estudiants de periodisme. Saluda una dona gran que se li apropa i després s’atura per la premsa. Bromeja dient que ells ja estaran contents de que s’acabi la campanya. Està còmode sent el centre d’atenció i domina els temps, perquè immediatament canvia de registre, gairebé sense que la resta se n’adoni, i deixa anar un discurs ben preparat. No es poden fer preguntes. A dins la introdueix un noi que dóna suport a l’alcalde però que és allà per donar imatge d’unitat, diu. Tampoc sembla que li faci fàstics a l’ex-consellera que vol ser alcaldable. El lema de fons és “Explica’m’explico” i algunes solapes militants porten xapes amb el perfil de la cara de de la dona de les primàries amb les olleres i la clenxa destacades. Ara ella comença un discurs similar al de l’alcalde que vol ser alcaldable: la ciutat que no dóna l’esquena i la dreta que ja ha fet mal en dos mesos. Sap que és més elegant en les formes i que la seva veu monòtona sona serena. La militància que l’escolta també és més discreta. Pel que fa a la seva cap de premsa, no fa l’aspecte de sortir d’una biblioteca amb americana sinó que desprèn poder d’atracció. Surt a fumar-se un cigarro quan l’ex-consellera que vol ser alcaldable acaba el seu discurs. Els periodistes no es poden quedar al debat que tot seguit començarà. Intimat per tancar la campanya, per si les rates...

León de la Grima

La celebració del cap d’any arrossega encara conseqüències quan ja portem uns quants dies de 2011. Alguns, amb l’ansietat d’haver de complir amb el ritual del raïm, es van empassar altres coses que tenien a mà quan sonaven les campanades, d’altres que són el cas contrari, en canvi, van sumar a massa copes de cava a una propensió innata a vomitar bilis, en una combinació fatal que els ha buidat l’estómac.

No sé per quin canal de televisió, crec que per TV3, una dona, mudada per l'ocasió, explicava que s’havia tragat l’aliança del seu marit. No recordo que expliqués com va succeir. Hagués sigut un inici d’any poc esperançador pel periodisme si ho hagués fet, sobretot si l’accident es va produir entre intencions sexuals de la parella. El cas és que Felip Puig, nou conseller d’Interior, quan tractava d’acordar la ingesta de raïm amb el so de les campanes, entre les presses i amb l’adrenalina que encara li quedava dels bots al Majestic, es va empassar l’anulació dels 80 kilòmetres per hora a l’àrea metropolitana de Barcelona. Després d’aquest contratemps, la mesura sobre la velocitat ara ja no s’anul·larà, es flexibilitzarà. Els metges haurien d’alertar sobre els riscos de la tradició d’empassar raïm, on el risc d’ ennuegament està menyspreat i es tracta amb frivolitat. S’haurien de fer campanyes a l’estil de les de Sant Joan amb els petards. A títol personal, només desitjo que Puig també s’empassés, amb una mica de cava, la supressió de l’ impost de successions i donacions, tan inequitativa com ineficient ( es deixaran de recaptar fins a 600 milions mentre es poda el que no s’hauria de tocar).

Diuen a Valladolid que Francisco Javier León de la Riva ja havia ballat la conga quatre vegades amb uns quants regidors del PP de l’ajuntament quan, ben entrada la matinada, va notar com el fum del Montecristo que s’estava fumant li removia la panxa carregada d’una ampolla i mitja de xampany (si hagués estat cava català hagués vomitat només amb una copa). El matí següent va ser convuls per l’alcalde val·lisoletà. Per la seva sorpresa, a més, els efectes dels seus excessos es van anar allargant malgrat passaven els dies. Ahir ja no podia més i va voler acabar amb aquell martiri, així que va obrir la boca i en fer-ho es va sentir: “Primero vinieron a buscar a los comunistas, y yo no hablé porque no era comunista; después vinieron por los judíos, y yo no hablé porque no era judío; después vinieron por mí, y para ese momento ya no quedaba nadie que pudiera hablar por mí. Aquí empezamos por denunciar a los fumadores”. Fent servir la frase d’un pastor protestant alemany de nom Martin Niemoeller (ai!, si aixequés el cap i veiés qui l’ha citat) León de la Riva va acabar de descarregar. Malaltíssament perdut per la ministra Pajín i els seus “morritos”, segueix intentant conquistar-la, afegint ara a la repugnància d’un vell verd la demagògia més baixa. Més sa i sintètic és el que li ha respost el senyor Rubén Sanchez, portaveu de la federació de consumidors Facua: “los tiempos en los que aun ciudadano se le impedía denunciar un atentado contra sus derechos se acabaron hace más de tres décadas”.

La gran tribu

25 de desembre i acumulació de gent amb sang Klein (o lligada a la seva atracció) a un segon primera de la part alta de la Rambla Catalunya. Si s’arriba dels primers els galets encara bullen sota la tutela d’alguna integrant del nucli dur de la família, escalfant un ambient d’intemporalitat, pre-colesteròlic i amb una lleugera aroma d’histèria perquè l’escudella no falli. Aquest any el pica a pica s’ha obviat perquè els presents a aquestes hores no puguin esquivar els preparatius i perquè els paladars restringeixin les seves intencions als plats forts. A dos quarts de quatre el degoteig de comensals acaba (els Palmera s’han fent esperar més que ningú) i els vint que som aconseguim encaixonar-nos al menjador (redistribuït amb filigranes, com cada any, per l’ocasió).

L’amfitriona, per una qüestió innata i fisiològica, no pot evitar despendre amor i entusiasme a cada moment, des que s’entra per la porta i en cada instant que un es creua amb la seva mirada entremaliada. Els anys li pesen a la carcassa de la pell, però, com la nina russa més autèntica, per dins és una adolescent que es rebel·la davant el control de les seves filles. Tot el que envolta l’Abuelita és la definició més pura de l’ambient familiar. Les tres taules són escenaris d’escenes ja viscudes, inalterables, que només poden accentuar-se amb alguna escalada de violència verbal amb el cop de mà d’un cava que ha fet bé la seva feina. Aquest any, però, les passions que sempre afloren dels Klein són positives i inunden els espais dels menjador creats entre parets, grans aus farcides, vins, caves i estómacs dilatats.

El sector femení està constituït pel pilar del clan Klien. L’amfitriona, per damunt de tot i tothom, vertebra la família amb total naturalitat i no sense disgustos. A prop seu, i vigilant-la com ja he dit, les germanes Klein són la font de passió de tota el dia, les apoderades de les connexions nervioses entre les tres taules; elles marquen el ritme amb què la sang flueix sense que el colesterol, per més que present, hi tingui res a dir. Les altres dones, cunyades o nebodes del pilar, són una combinació heterogènia en edats que ajuda a encaixar els diferents sectors i fica cullerada una mica a tot arreu, oxigenant i animant les converses.

El sector masculí ocupa el nord de la taula amb converses que conserven un to i un discurs idèntic al de la última frase amb que van tancar la tertúlia político-fubtolística el darrer any. Sentències, rotunditat i opinions gairebé sempre compartides floten còmodes en la superficialitat de les coses de les que s’ha de parlar en aquest dia mentre s’omplen els intestins. Ja han enfilat la cinquantena, ja coquetegen amb la jubilació, però aquest tràmit mai alterarà la seva conducta afectada per una estranya amnèsia que els impedeix recordar que l’Abuelita té una cuina on, com a totes les cuines, els plats bruts s’acumulen quan la gent menja.

Els que seuen més arraconats són les últimes fornades Klein, excitades entre riures i amb tendència a experimentar sota la taula. L’aïllament els permet aixecar-se quan volen, cridar i tenir intrigants converses infantils que els grans no sospiten pensant que ho saben tot. Un dia més tard, quan la casa faci olor de canelons, es sabrà que un nou membre hi seurà l’any que ve. La millor notícia del Nadal, sens dubte.

Un quart grup, del qual qui tecleja forma part, és el dels cosins que han deixat de ser nens però que per espai i actitud gamberra no encaixen entre els altres sectors. Alguns estan infiltrats com a còmplices en altres bàndols, però l’aliança no es trenca. Aquest any s’han fet amb un dels pocs espais buits a les taules per tal de, amb aparença innocent i solidària, col·locar-hi l’olla de l’escudella i les ampolles de vi.

El dinar es dilata en una sobretaula que no té límit mentre apareixen barres de torró de sota els mobles, la gent va escalfant cadires i escampa amb les natges una plàcida nyonya fins que, no se sap ben bé quan ni com, la tribu es disgrega i cadascú torna finalment a la seva cabana.

Però en Màrius Palmera Klein decideix allargar els excessos d’un dia que enlloc de celebrar el cristianisme sembla ser un pacte comú per enriure-se’n. Unes hores després de tot el culte al tiberi, els mobles de repòs i les converses intergeneracionals el Sidecar tremola amb una nova tribu integrada per politòlegs i altres convidats. Una nit d’alçada que gairebé valdria per una descripció com la de tot el que heu llegit fins ara. Nadal s’acomiada fred mentre se sent algú que puja la Rambla xerrant un menorquí peculiar. Culmina un dia fixa’t pel calendari social però que per en Màrius ha suposat estar amb qui més li venia de gust.

Mind the (social) gap

Passar una setmana a Londres abans de les festes m’ha fet sentir una mica vulnerable a la infinitat de missatges que conviden a entregar-se al Nadal. El retrobament amb el meu germà (aconsellat per eslògans publicitaris, si no, no hagués fet) i el fred del clima continental accentuat per nevades (tornar a sentir el cruixir de la neu nova en caminar ha sigut un plaer) podrien haver format part d’escenes d’anuncis de caves i torrons. Calia, però, concentrar-se i tractar de conèixer una mica millor la capital del Regne Unit.

Londres destaca per la seva grandària. Durant l’aterratge, deixant de banda que era fosc, no vaig saber distingir on acabava aquella metròpolis per on serpentejava el Tàmesi. Com tota ciutat gran i europea, els carrers respiren massificació i ritmes accelerats de la gent i el trànsit. Són coses que no em van sorprendre, no m’hagués imaginat no trobar-les. Però fent-hi vida amb el meu germà, dormint a casa seva i sabent del seu dia a dia, vaig veure que la frenètica londinenca pot ser fins i tot més hostil que la de Barcelona.

El fet que el centre històric de la ciutat sigui el seu nucli financer em sembla un fet totalment indicatiu de com funciona Londres. La City és un conglomerat d’edificis imponents obra dels arquitectes de més renom i que marquen el múscul dels seus actius allà on el casc antic de la ciutat es va cremar completament el 1666. Veure-la un diumenge en estat desèrtic i sense bussinessmen, mòbils, carteres de pell i portàtils és trobar-se un escenari buit a l’espera que els negocis tornin amb la funció de dilluns. Sí, les ciutats en capitalisme funcionen i la gent s’hi adapta si pot i hi vol viure.

El que envolta aquest nucli poderós segueix sent de gran mida. Grans museus (proporcionals a espolis imperials) i grans parcs (Hyde Park és un pulmó increïble de la ciutat, una postal permanent que amb la neu guanya potencial nostàlgic). I a base de caminar vaig poder gaudir d’alguns moments (estic segur que per proporcions n’hi ha d’haver molts més) en els que la ciutat perdia agressivitat i guanyava caliu: passejant pel Soho, bordejant el Tàmesi en direcció a la Tate Modern, ficant-me a Portobello entre el ramat de turistes o provant menjars exòtics entre gent mig disfressada a Brick Lane. S’hi seguia respirant consum, però al menys un s’escapava dels Starbucks, el nou membre d’honor de l’Imperi Britànic.

El turisme familiar, a més, m’ha permès descobrir la cara menys coneguda de Londres pels qui la visiten: la perifèria. New Ham, a l’est de la ciutat, passada la nova fornada de gratacels financers, ensenya al forà què pot suposar viure a Londres quan la realitat t’expulsa de les proximitats de la City. L’abandonament d’aquesta zona pren la forma d’un gran supermercat on els carros es tomben per diversió (a manca d’oferta lúdica o cultural), casetes amb aparença bucòlica i carrers buits on s’hi acumula brutícia, tot a una hora de metro de la ciutat.

Liderant aquesta realitat, la nova coalició de Conservadors i Liberals s’ha posat a podar el sector públic amb una retallada històrica de 23.000 milions d’euros en prestacions socials i amb l’acomiadament de gairebé mig milió de funcionaris. Fins i tot l’alcalde, conservador, tem una “neteja ètnica social” al centre de la ciutat per la disminució d’ajuts per l’habitatge. En qualsevol cas, Cameron i Clegg recullen el llegat de Tatcher i la City respira tranquil·la. Els estudiants ja els han dit què en pensen al respecte, però per ara només són l’ovella negra de la gran família britànica que ha de celebrar sopars de Nadal en harmonia. La incertesa es guarda per l’hora de la sobretaula, es faran sentir més ovelles negres o ho haurem de pair tot amb bon rock britànic?