De captures

Dos homes i les seves preses

Dos homes amb un compte pendent matinen. Agafen l’autopista en busca del que un dia se’ls hi va negar al Ripollès i arriben a un poble de muntanya. Aparquen vora el riu i preparen el material. Com a tràmit final, l’última trucada al 012.

En penjar se separen sense més dilacions. Primer no gaire, a uns quants metres l’un de l’altre, després es perden de vista i més tard es retroben.

Ara el fil talla l’aire amb un cop sec de canya, el carret roda i la cullereta ja gira entre el corrent. Una fuetada, el fil es tensa canviant de direcció, s’haurà enrocat l’ham? Però el carret segueix rodant fins que la truita surt a la superfície arquejant la canya i cuetejant amb les últimes forces de vida que li queden.

Diversos homes i una presa

A la sauna masculina d’un gimnàs, cinc homes suen. Tots cinc seuen al segon nivell dels bancs de fusta, tres mirant de cara a la porta i els altres dos un a cada lateral. Dos dels que estan centrats es coneixen. Són dos sud-americans: un de tronc molt ample que li explica un episodi recent de la seva vida a l’altre, molt més esquifit.

Amb un to baix, que sembla burlesc però que en veritat és elegant, el corpulent explica com va conèixer una noia el dissabte anterior en un local. Un dels altres inquilins de la sauna, mentrestant, escolta la conversa convençut que la resta també ho fa i que l’orador de la història ho sap.

Es trobava a la barra mirant-la quan finalment li va demanar el seu nom. La noia li va dir, i el corpulent pronuncia el nom a l’esquifit, atent mentre transpira. Després d’aquesta primera fita, li va dir que feia molt de temps que no anava a aquell local però que havent-la vist havia valgut la pena tornar-hi. La història arriba al seu clímax mentre a dins la sauna els cervells es comencen a estovar.

Tots excepte el de l’orador, que no perd el fil. Ell li va arrencar un ball, ella va quedar impressionada i es van acabar besant. És en aquest punt quan abaixa encara més el seu to i priva els deshidratats que l’envolten d’un final prometedor. Tot un cavaller que no vol escampar la seva proesa. Immediatament la resta reacciona i, com quan es supera el moment més confús d’una nit alcoholitzada, abandonen el vapor i les fustes escalfades per tornar a la realitat.

Moltes preses d’uns pocs homes

La Via Laietana és un riu de gent acolorit per les pancartes. El sol, alt entre els edificis, escalfa en accés un ambient que sembla festiu però que és la catarsi d’una indignació col·lectiva.

Els Estats han rescatat els especuladors amb un 27% del seu PIB. La gent n’ha tret un abaratiment dels acomiadaments per arribar als 5 milions d’aturats i l’escanyament dels sectors públics.

Jean-Claude Trichet, profeta d’aquesta Església inqüestionable i asfixiant que és el Ban Europeu, diu que si s’han de tornar a rescatar bancs la gent no ho acceptarà. Perquè s’ha acceptat fins ara i perquè hauria de canviar per voluntat dels qui estan perpetuant la desigualtat? Monsieur Trichet, que vol fer veure que mai no ha trencat un plat?

Te quiero mucho, como la trucha al trucho.