Passar una setmana a Londres abans de les festes m’ha fet sentir una mica vulnerable a la infinitat de missatges que conviden a entregar-se al Nadal. El retrobament amb el meu germà (aconsellat per eslògans publicitaris, si no, no hagués fet) i el fred del clima continental accentuat per nevades (tornar a sentir el cruixir de la neu nova en caminar ha sigut un plaer) podrien haver format part d’escenes d’anuncis de caves i torrons. Calia, però, concentrar-se i tractar de conèixer una mica millor la capital del Regne Unit.
Londres destaca per la seva grandària. Durant l’aterratge, deixant de banda que era fosc, no vaig saber distingir on acabava aquella metròpolis per on serpentejava el Tàmesi. Com tota ciutat gran i europea, els carrers respiren massificació i ritmes accelerats de la gent i el trànsit. Són coses que no em van sorprendre, no m’hagués imaginat no trobar-les. Però fent-hi vida amb el meu germà, dormint a casa seva i sabent del seu dia a dia, vaig veure que la frenètica londinenca pot ser fins i tot més hostil que la de Barcelona.
El fet que el centre històric de la ciutat sigui el seu nucli financer em sembla un fet totalment indicatiu de com funciona Londres. La City és un conglomerat d’edificis imponents obra dels arquitectes de més renom i que marquen el múscul dels seus actius allà on el casc antic de la ciutat es va cremar completament el 1666. Veure-la un diumenge en estat desèrtic i sense bussinessmen, mòbils, carteres de pell i portàtils és trobar-se un escenari buit a l’espera que els negocis tornin amb la funció de dilluns. Sí, les ciutats en capitalisme funcionen i la gent s’hi adapta si pot i hi vol viure.
El que envolta aquest nucli poderós segueix sent de gran mida. Grans museus (proporcionals a espolis imperials) i grans parcs (Hyde Park és un pulmó increïble de la ciutat, una postal permanent que amb la neu guanya potencial nostàlgic). I a base de caminar vaig poder gaudir d’alguns moments (estic segur que per proporcions n’hi ha d’haver molts més) en els que la ciutat perdia agressivitat i guanyava caliu: passejant pel Soho, bordejant el Tàmesi en direcció a la Tate Modern, ficant-me a Portobello entre el ramat de turistes o provant menjars exòtics entre gent mig disfressada a Brick Lane. S’hi seguia respirant consum, però al menys un s’escapava dels Starbucks, el nou membre d’honor de l’Imperi Britànic.
El turisme familiar, a més, m’ha permès descobrir la cara menys coneguda de Londres pels qui la visiten: la perifèria. New Ham, a l’est de la ciutat, passada la nova fornada de gratacels financers, ensenya al forà què pot suposar viure a Londres quan la realitat t’expulsa de les proximitats de la City. L’abandonament d’aquesta zona pren la forma d’un gran supermercat on els carros es tomben per diversió (a manca d’oferta lúdica o cultural), casetes amb aparença bucòlica i carrers buits on s’hi acumula brutícia, tot a una hora de metro de la ciutat.
Liderant aquesta realitat, la nova coalició de Conservadors i Liberals s’ha posat a podar el sector públic amb una retallada històrica de 23.000 milions d’euros en prestacions socials i amb l’acomiadament de gairebé mig milió de funcionaris. Fins i tot l’alcalde, conservador, tem una “neteja ètnica social” al centre de la ciutat per la disminució d’ajuts per l’habitatge. En qualsevol cas, Cameron i Clegg recullen el llegat de Tatcher i la City respira tranquil·la. Els estudiants ja els han dit què en pensen al respecte, però per ara només són l’ovella negra de la gran família britànica que ha de celebrar sopars de Nadal en harmonia. La incertesa es guarda per l’hora de la sobretaula, es faran sentir més ovelles negres o ho haurem de pair tot amb bon rock britànic?
No hay comentarios:
Publicar un comentario