Pressing catch!

Nit de debat electoral ahir dilluns a TV3. Els candidats a la presidència dels sis partits amb representació parlamentària van combatre durant dues per conquerir el territori difús dels abstencionistes, desencantats, despistats, barcelonistes, madridistes, papistes, ni-nis, (...) i un llarg etcètera que encara no s’han decidit a votar per un dels seus partits el proper diumenge. Tot moderat per la Superstar de la casa, Josep Cuní.

Deixant de banda com estaven col·locats a la taula, valoraré l’actuació dels protagonistes en un ordre des de la pitjor a la millor, a criteri personal.

El derrotat de la nit va ser sens dubte José Montilla. Molt incòmode i poc àgil amb la paraula, no va poder rebatre els atacs rivals i només va deixar anar algun cop ben dirigit en atac. Amb Mas i sobretot Camacho criticant-lo per la situació econòmica i retraient-li l’ambigüitat que ofega els socialistes (apostant per polítiques socials a l’hora que congelant les pensions), el president es defenia amb dades de l’any 1994 i acusant CIU i PP de voler pactar. Només es va poder apuntar un bon revés amb una bona critica del discurs de Camacho sobre immigració (recordant-li que els immigrants ja estan en peu d’igualtat i sotmesos al mateix marc jurídic que la resta de ciutadans). A més de mostrar-se acorralat va tenir un lleig important amb un crescut Albert Rivera, traient els draps bruts de Ciutadans i al marge de la discussió del debat, quan no són desconegudes les disputes internes socialistes.

Alícia Sánchez Camacho també es va lluir. Si encara acusava el mareig després de tant volar sobre una gavina disparant a immigrants i independentistes, Josep Cuní la va introduir amb una clatellada memorable: “Està en condicions de garantir que cap persona del candidatura del PP no té a casa seva una persona fent feines domèstiques en condició irregular?” Evidentment només va poder respondre fintant l’àcida pregunta. La resta, el discurs que ens té habituats. Va fer bandera de les abaixades d’impostos i d’un trampós postulat sobre immigració. Els impostos els pretén abaixar però després no acaba d’explicar-nos d’on sortirien llavors els diners per finançar les millores en educació que proposa. Herrera va fer sonar el timbre de la seva bici repetidament (reconec que la metàfora és forçada) per destapar-li aquesta contradicció. Com també ho va fer recordant-li que el PP havia regulat massivament immigrants durant el boom del totxo, tot explotant-los, i ara pretenen desempallegar-se’n. Sánchez Camacho, acostumada a acomodar-se a “El gato al agua”, va demostrar que va curta de modals amb contínues interrupcions. Li brillava molt la part entre el llavi i el nas, potser per massa crema hidratant o per algun moc mal eixugat.

L’actuació d’Albert Rivera va ser peculiar. Debutava, era el novato de la nit i volia sortir-ne gloriós. Va tenir un molt bon inici repartint fuetades a tot Deu, i dirigint-les amb encert. A Puigcercós li va dir que era un maleducat i que insultant a andalusos també l’havia insultat a ell, a Mas el va reptar a acabar amb les sancions lingüístiques, als del tripartit per haver inflat l’administració amb alts càrrecs i a Sánchez Camacho pel pacte del Majestic amb CIU. Quan els altres es van adonar de que Riera seia entre ells, van contra-atacar, despertant una versió infantil, amb rabietes i interrupcions constants que van tirar per terra el bon inici. Amb el tema de la llengua va protagonitzar el moment més còmic i esquizofrènic del debat, saltant del català al castellà més d’una vegada. Just as if I començo a escriure un ratito como I feel like de cop i volta y sin más. Surrealista. Va ser l’únic, però, en recordar-se que cal una millor conciliació laboral.

Herrera també debutava tot i que la seva experiència en processos electorals per serue al Congrès dels Diputats ja el tenien acostumat a aquestes mogudes. Amb un discurs previsible però coherent, no va cometre cap errada significativa però tampoc massa estocades a la resta de candidats. Li va faltar contundència. Rivera el va deixar una mica encallat en preguntar-li si vol la supressió de les Vegueries (Puigcercós el va treure del merder). Al final va atacar prou bé a Mas per no gravar les classes més altes. En una de les perles de la nit li va preguntar a Sánchez Camacho (que seguia amb presses a Rivera) perquè se li dirigia en castellà si sempre abans li havia parlat en català.

Mas no va ser el millor de la nit, però sens dubte ja es pot considerar guanyador. Conscient que s’ha de limitar a no arriscar massa, va fer un esforç per mantenir la serenitat i donar imatge d’home de seny que tornarà aixecar el país. El to davant Montilla, corregint-lo gairebé com el mestre a l’alumne i fregant la humiliació, demostrava la seva seguretat en si mateix. Només Puigcercós el va treure de lloc amb la juguesca del referèndum. Acorralat, va optar per mostrar-se pragmàtic, “si no l’hem de guanyar més val no aventurar-nos encara; si no l’hem de guanyar? CIU es declara independentista? No era que CIU no ho era però Mas diria que si en referèndum? L’ambigüitat nacionalista de sempre, però que ahir no li va fer gaire mal. Va ser més afectiu davant Rivera que Montilla, dient-li maleducat i prou.

Pugicercós va fer un bon paper. Sortint fort, mantenint-se coherent en tot moment, sense trepitjar la resta i atacant bé quan va poder, només el van trair els nervis al final. A vegades deixava anar riures irònics davant sentències de Camacho o Rivera que van ser més eficaços que el menyspreu d’aquests. Va fer pinya amb Herrera en criticar retallades i defensar les solucions d’esquerres a la crisi, i és que una de les coses que a quedar demostrades ahir és que la coherència en els plantejaments (el no contradir-se i no fintar temes) predomina molt més entre els petits (ICV, ERC i Ciutadans). Al missatge final se li va disparar un tic nerviós a les parpelles sense precedents, que tot i així no treu mèrits al seu paper durant el debat.

Finalment, pel que fa a Cuní, el periodista va tenir un paper discret, lluny del que ens té habituats. Tant es va amagar que a estones el debat se li va anar de les mans quan els combatents es trepitjaven la paraula. De ben segur que es va excitar en creure que el desafiament Montilla-Mas (propi de pistolers de Western) donaria lloc a un segon capítol en versió cara a cara just després del debat. Però els hi toca demà: visca la democràcia plural multipardista!