Tiffany, Fernando, Barcelona

Des del pati de la meva escola vèiem passar sovint el Bus Turístic per Reina Elisenda en direcció a Pedralbes. Tot i que ja hi estàvem acostumats, de tant en tant sempre hi havia l’alumne que, aprofitant el semàfor en vermell, ensenyava un cul adolescent i barceloní als turistes que s’interessaven per la nostra ciutat. No sé què els deuria comentar el guia davant d’aquell tipus d’escenes, segurament es faria el despistat per després cagar-se en el graciós del nen amb el conductor de l’autobús.

Resulta que a mi també m’ha tocat ensenyar Barcelona durant uns dies. Ha estat per pur plaer, retrobant-me amb algunes de les millors companyies que vaig tenir a Estocolm i amb la llibertat de no haver de repetir sermons de guies oficials. Què divertit ha estat ensenyar-los el que més m’agrada de la meva ciutat, després d’haver-ne parlat tant amb ells, que no la coneixien. Baixant-los per la Rambla Catalunya, endinsant-los al Gòtic, parlant-los del dit de Colom, reivindicant la Rambla o mirant les torres de les Sagrada Família i les pancartes que no esperaven el Papa als balcons. I la ruta del dia següent em venia al cap espontàniament quan arribàvem a casa, era la part de mi que no havien pogut conèixer a Suècia. Baixant Gran de Gràcia com quan passejo el gos, caminant per la Diagonal sense reformes A ni B; al Parc de la Ciutadella, al Born, a la Via Laietana o menjant de pel·lícula a la Barceloneta.

Les bones amistats, però, també donen la confiança necessària per ensenyar el que no ens agrada del que som. La Rambla feta un mar de guiris, perquè ramblejar ja no es conjuga en català, el Maremagnum propagant consumisme a primera línia de mar, l’Hotel Vela fent la botifarra a la conservació del litoral, la Barcelona multicultural que només ho és de plaça Catalunya en avall, un circ de top-mantes enmig del Park Güell que fa patètic el trencadís de Gaudí, o Sarrià deprimit, apagat i sense vida.

Evidentment la part amable se’ns imposava. Sortint eufòrics de la Plaça Reial de matinada cap al metro, menjant les millors braves de la ciutat a l’Eixample, barrejant idiomes amb amics dels meus amics o veient l’última llum del dia, fons vermell de Sant Pere Màrtir des de la Carretera de les Aigües. Ha estat genial ensenyar allò que em resulta íntim i m’estimo, encara que no sigui només meu, i veure que als meus amics els ha entusiasmat. Com quan li fas escoltar a algú una cançó que t’encanta i et diu que és boníssima, però encara més.