Patxanga

Les primeres setmanes com a estudiant de Periodisme semblen estar afilant el meu anàlisi del contingut dels mitjans, tot i que els horaris del segon cicle de la llicenciatura de la Universitat Pompeu Fabra amb prou feines deixen temps per llegir el diari. Ahir dimarts, sense anar més lluny, després de llegir per sobre algunes edicions digitals i la impresa de La Vanguardia que cada dia se’ns deixa al bar de la uni, vaig observar que el contingut futbolístic s’havia estès més enllà de cada secció d’esports.

La primera sorpresa va ser trobar-se Romário, mite del barcelonisme, en les primeres pàgines de política internacional juntament amb l’ex del Deportivo Bebeto. O baxinho, el millor davanter que el meu pare afirma haver vist al Camp Nou (i això que només hi va jugar dues temporades), ha aconseguit l’escó de diputat federal amb el Partit Socialista Brasiler en haver estat el sisè candidat més votat de l’estat de Río de Janeiro. Pel que fa a Bebeto, el seu company d’atac a la selecció brasilera en el Mundial de França’98, també representarà la voluntat del poble, en aquest cas com a diputat autonòmic i formant part del Partit Democràtic dels Treballadors.

La següent troballa va ser la d’un altre ex-culé, Oleguer Presas, en edicions digitals de premsa, ara si, esportiva. La notícia mostrava un vídeo del diari holandès De Pers on es veu al defensa entre una manifestació d’okupes pels carrers d’Amsterdam, un acte que pel que sembla va acabar amb esbatussades, tot i que Oleguer afirma que ell va marxar abans. En les imatges se’l veu fent fotografies i a mi em sembla que en una enfoca precisament al càmera que el capturava en imatge, una actitud de murri i desafiant.

La cosa no s’acabava aquí, més aviat em quedava per veure l’actuació estel·lar del dia: Evo Morales, president de Bolivia, enclastant-li el genoll als genitals a un rival polític en ple partit de futbol. Resulta que el mandatari i els seus col·legues de govern s’enfrontava a alguns dels membres de l’Alcaldia de La Paz i el joc es va anar escalfant. L’agressió de Morales va ser en resposta a la puntada d’un rival.

El fet és que la repercussió que té l’aparició de futbolístiques en l’àmbit polític i social i la d’una patxanga futbolística d’un polític poden semblar dins dels paràmetres anecdòtics, però si s’hi pensa una mica potser es pot arribar a considerar un fenomen significatiu. La desafecció política, i en especial a casa nostra, cada vegada amenaça més les propostes polítiques convencionals i en resposta broten partits alternatius als tradicionals i candidats amb una popularitat que no han adquirit en política. Laporta, ni més ni menys, és l’exemple local de l’oportunisme que Romário es gasta al Brasil.

Però hi ha més que això, sobretot si es pensa en la notícia d’Oleguer. És difícil imaginar-se que la protesta a Amsterdam del moviment okupa hagués tingut eco a Espanya si el de l’Ajax no s’hi hagués afegit. Tot i que les seves idees polítiques ja havien creat polèmica i no són novetat, se li segueix tenint ganes. En canvi, a Barcelona el passat dijous no va caldre futbolistes perquè els anti-sistemes ocupessin la primera línia informativa per damunt dels qui pacíficament es manifestaven en senyal de protesta en el dia de vaga general. Per desgràcia havien fet mèrits, però els mitjans van aprofitar la seva salvatjada per fer ombra a la reivindicació d’uns drets socials poc mediàtics. Huelga borroka titulava La Razón. Potser si el canal no ens posés l’espectacle per davant dels problemes tindríem futbolistes fent de futbolistes i no d’okupes o polítics. A aquest pas qualsevol dia veurem Romário fent-li la cua de la vaca a Jackie Chan Morales.