El cicle

Avui dimarts, jornada prèvia a la vaga general. Amb el panorama encara incert, tot i que les enquestes apunten a un fracàs de la convocatòria, serà demà quan sabrem quants sacrifiquen el sou de la jornada en senyal de protesta. Jo, si estigués treballant, fa dies que hauria sortit de dubtes: demà no em veurien a la feina.
El principal retret dels qui estan en contra de la mesura impulsada per CCOO i UGT és que és inoportuna i irresponsable. La crisi econòmica, s'afirma, és un problema de tots, i tothom s'ha d'arremangar. No potser, diuen, que els qui conserven la feina encara es queixin, tal com van dades, que avui és quan un més s'ha d'esforçar per seguir tenint un sou. És la postura crítica més general, la que no tolera l'acció dels sindicats i els considera oportunistes.
Sens dubte això és el que es respira en l'opinió general, i el que es tradueix en les enquestes que pronostiquen l'èxit de la vaga, però és una opinió gaire fonamentada? Els sindicats tenen un desprestigi social enorme, en gran part fruit de la seva estructura i de com estan regulats. El nostre format, que prima el paper dels Comitès d'Empresa (fent que el poder de negociació depengui dels vots que rep el sindicat en cada centre de treball i no del seu nombre d'afiliats) fomenta una desconcentració de la seva activitat (és més fàcil que cadascú remi cap a una banda). A més a més, la relació de competència entre els dos grans sindicats, CCOO i UGT, fa que només tendeixin a cooperar quan la situació és de crisi, mentre que en la resta de casos es disputen afiliats. Aquests trets, tot i que simplificats, expliquen el perquè de l'aversió al món sindical.
Demà, però, cadascú hauria de tenir clar el perquè ha decidit anar o no a treballar, independentment de qui li hagi encoratjat a prendre cadascuna de les opcions. Cal tenir clar que la protesta de demà no demana res, cap mena de privilegi; no és una vaga expansiva per millorar la situació dels treballadors, és una defensa del que se'ls hi ha tret. La congelació del sou dels funcionaris i de les pensions, la possibilitat d'un endarreriment de l'edat de jubilació fins els 67 anys i, per damunt de tot, l'abaratiment de l'acomiadament són motius prou indignants com per titllar la protesta d'inoportuna o irresponsable.

En començar el procés de reforma laboral ja es presentava com una mesura per generar ocupació, flexibilitzar el mercat per reduir la taxa d'atur, però constantment es negava la possibilitat d'un abaratiment de les indemnitzacions als acomiadats. I un cop aprovada la llei ens trobem que la part bonica s'ha complert: les bonificacions per la contractació de certs col·lectius delimitats ha augmentat, i és clar que ho havia de fer. També es planta cara a la temporalitat augmentant les indemnitzacions en l'acomiadament en els darrers anys d'aquests contractes. Els d'obra i serveis queden limitats a tres anys de durada. També ens trobem, però, amb allò que s'havia negat categòricament: la possibilitat d'acomiadar amb indemnitzacions inferiors. No pot ser. No pot ser que els contractes amb una indemnització de 33 dies per any treballat amb l'acomiadament enlloc dels 45 dels contractes indefinits es generalitzin (abans no incloïen els homes d'entre 31 i 45 anys) sota el nom (la burla) de "contractes de foment de la contractació indefinida". Què vol vendre el govern del PSOE i els grups que li han donat suport? Abaratir l'acomiadament no és fomentar l'ocupació indefinida, sinó que els empresaris puguin despedir a menor cost. La solució que la reforma planteja, doncs, és fomentar llocs de treball que siguin més vulnerables, enlloc de crear ocupació a llarg termini, i qui no ho vegi no ho vol veure. El sistema s'aguanta per la caiguda dels de sempre i s'aixeca garantint que tornaran a caure. El cicle de sempre. A tot això se li ha de sumar que l'acomiadament objectiu (el que teòricament està justificat i no és improcedent), es fa possibles en condicions menys estrictes que abans, com ara que l'empresa hagi tingut pèrdues durant els últims sis mesos.

Poc més cal afegir, tot i que seguirà havent qui segueixi reclamant arremangar-se de mànigues. Per aquests doncs, que no se n'oblidin que la reforma també inclou (amb encert) una reducció de la tassa d'absentisme necessària per despedir un treballador (del 5 al 2,5%) així com les sancions als aturats que rebutgin cursos de formació en un període superior als 30 dies (abans era de 100). Com s'ha repetit tant, cadascú té una part de culpa en aquesta situació, però siusplau, cadascú en proporcions diferents.

Demà dimecres , la culpa i la irresponsabilitat no predominarà entre els qui no aniran a treballar; demà s'haurà de tornar a assenyalar els responsables bancaris que, tot i seguir lucrant-se a costa des salvaments públics, reclamen i reclamaran "contractes de foment de la contractació indefinida".