De la Diagonal a Zarauz

De la Diagonal a Zarauz gairebé tot és autopista i fem el trajecte en només cinc hores i mitja, fins i tot amb una parada entremig per fer un entrepà. Les carreteres basques són tan màgiques com el verd intens de les muntanyes de Guipúscoa, el verd regat pel clima cantàbric i l'asfaltat escampat amb el Concert econòmic o amb el que va a Madrid i torna amb el Cupo. Ja de matinada enfilem el turó Talai-Mendi per acampar amb les millors vistes del poble i la platja. La rebuda de l'encarregat del càmping és càlida: "Mañana celebramos el Euskal Jaiak, es una locura! Las chicas con las bragas en la mano como yo digo!". La proesa de les tendes que es munten en dos segons s'agraeix a certes hores, amb la fresca cantàbrica i després d'acumular kilòmetres, encara que signifiqui dormir al terra. A l'endemà desenfundem taules en un mar poc juganer, les onades arriben trencades i poc més fem que esquivar espuma i castigar els músculs. El primer contacte amb aquest mar salvatge, però, té alguna cosa d'emotiu després de mesos amb la bassa d'oli del Bàltic. Més tard, no gaire entrada la tarda, les primeres manifestacions de folklore basc. Una fusió de càntics, txakoli i vestimenta tradicional (camisa blanca, pantalons foscos, una variant de l'espardenya i indiscutiblement la txapela) se'ns planta a la vista mentre fem desaparèixer quatre pinxos de xoriço. Resulta impactant, cada basc sembla tenir un vestit rural a l'armari preparat per l'ocasió. Fem una migdiada al Talai-Mendi mentre se'ns van contagiant les ganes de gresca i efectivament abans de sopar ja som al poble. Més txapelas, camises blanques i txakoli. Fem temps i forat per uns bons pinxos que acaben compensant l'espera. Boles de carn, croquetes, angules, pebrot i bacallà entre d'altres amb les respectives canyes. Només proclamacions pels "presos polítics d'Euskadi" ens baixen la moral momentàniament davant d'un grup de ska que fins llavors ens distreia. Un reclam hipòcrita de llibertat per persones que fan servir els trets, no ens queda altra que marxar de la plaça de l'Ajuntament. La resta de la nit no ens decepciona. Les basques no onegen les calces a mode d'Ikurriña però sens dubte són simpàtiques; acabem aconseguint un mocador per barba amb els que, definitivament, ens sentim plenament integrats en la festa.

En el segon dia de platja aprofitem millors onades que tot i no aixecar-se gaire en alçada ens regalen unes hores de diversió. A la tarda Zarauz segueix acusant la ressaca del dia anterior i arriba el moment de fer la visita incondicional a San Sebastià. El passeig des del barri del Gros amb la platja de la Zurriola fins a la Concha i passant pel port dels pescadors és sens dubte un manera sensacional de passar un vespre que de nou culminarà a una barra amb pinxos. El bon temps que ens ha tocat sens dubte acompanya (tot i que surfejant hem arribat a l'extrem de que el sol ens cremés, deixant-nos el nas com si ens haguéssim begut dos litres de txakoli). Trenquem la silueta de la costa a mitja Concha per endinsar-nos cap al casc antic fins arribar al Gandarias. Li concedeixo els primer premi a un tros de pa amb pebrot verd, bacallà i una mica de ceba. Sublim. Aquí tothom diu què ha menjat quan ja ha acabat sense mals entesos, però per si de cas el cambrer (molt simpàtic d'altra banda) ens fa un seguiment de cada jugada que ni Pichi Alonso a càmera lenta. Sembla ser que han arribat noves de que al barri del Born de Barcelona els escura-dents tendeixen a esmunyir-se dins les butxaques, caputxes i fins i tot a l'esòfag d'algun atrevit. La fama de rancis dels catalans és una llosa tan pesada com infundada, però de tant en tant si que en sabem.

Guipúscoa ens ha acollit de meravella però ja ens movem cap a la veïna Biscaia. De nou entrem a l'autopista però aquest cop amb un tros afegit de carretera convencional. Plentzia i Gorliz ens fan recordar altres visites a Euskadi que hem anat repetint, tot i que fins no gaire arribàvem amb autobús i ens movíem amb el metro de Bilbao i l'Euskotren, no com ara que un Golf ens desplaça com si res. El penyasegat de la platja de Sopelana, l'Atxabiribil, es precipita darrera d'un cartell que assenyala hondartza i tornem a acampar en dos segons. El mar ens en torna a donar una de cada amb un primer bany dolent i un segon a última hora del diumenge més que acceptable. Abans, però, no ens oblidem de Bilbao i també li dediquem un vespre, el de dissabte nit. Tornem a triar un camí que desemboqui al casc antic i aquest cop enlloc de seguir el mar seguim la ria. Saludem al Gughenheim, ens hi fem una foto de rigor i de nou ens reclamen els pinxos. Aviat constatem que si contrastem amb Zarauz o San Sebastià, en aquest aspecte gastronòmic, Bilbao surt clarament derrotat. Potser és perquè la ciutat està mobilitzada pel futbol i els seguidors de l'Athletic ja s'han polit els millors exemplars, però les tapes que ens trobem no estan a l'alçada de les guipuscoanes. Ja que hi som no els hi farem un lleig, però.

Finalment el comiat d'Euskadi fins la propera es produeix en una terrassa entregada a la platja de Sopelana, una postal que ja es comença a fer familiar però que no per això ens treu les ganes de tornar-la a veure, més aviat ja estem buscant ponts i altres invents per fer un forat al calendari. Ens acabem l'última canya i no és fins l'endemà que recordo que no m'he endut cap etiqueta de cervesa per la col·lecció. Quina excusa més innecessària per tornar.